Entrevista Montserrat Soley, presidenta Associació de Diabètics de Catalunya (ADC)

Els malalts de diabètics de Catalunya pateixen la crisi econòmica multiplicada per dos. Les economies domèstiques queden ressentides, de forma directa o indirecta, per una crisi econòmica global que portem arrossegant des de fa anys. El malalt de diabetis però, a més de patir aquesta crisi, com molts altres malalts o sectors de la població, també pateixen les retallades de l’Administració Pública que els condemna a perdre qualitat de vida.

Un grup de 127 experts de 27 països es varen reunir a Atenes per consensuar els criteris i les tècniques de l’administració d’insulina. El grup, anomenat TITAN (The Third Injection Technique Workshop in Athens) va concloure, entre moltes altres recomanacions, que les agulles estan preparades per un sol ús i que la seva reutilització provoca que es despuntin, perdin lubricació, provoquin dolor i facilitin l’aparició d’hipertròfies.

Lluís Feliu i Roé

Actualment l’Institut Català de Salut (ICS) no proporciona una agulla per punxada. Els afectats de diabetis han perdut qualitat de vida.

Entrevista a Montserrat Soley Soteras (MS), presidenta de l’Associació de Diabètics de Catalunya (ADC) i vicepresidenta del Consell Assessor sobre Diabetis a Catalunya (DOGC núm. 6291).

Pregunta: Com viu l’associació de diabètics de Catalunya la crisi econòmica i en especial, les retallades propiciades per la Generalitat de Catalunya?

MS: L’ADC va trampejant la situació to i que amb certes dificultats, a més de les retallades en les subvencions públiques també hem vist reduir les aportacions de les empreses privades i disminuir el número de socis. Hi ha socis que es donen de baixa per motius econòmics al no arribar a final de mes.

Ara més que mai caldria que les persones amb diabetis estiguessin unides i formessin part de l’Associació.

Pregunta: Els afectats de diabetis també pateixen les mesures restrictives de la Generalitat?

MS: Els que tenim diabetis abans de la crisi ja feia temps notàvem certes mesures de deducció, per exemple, el tema de reduir el número de tires per fer els autocontrols imprescindibles, això ja s’havia fet habitualment i cada vegada s’ha anat lliurant el material necessari pel control de la diabetis de forma més reduïda, en compta gotes.

Les agulles per a les plomes d’insulina, per exemple, ja fa temps que les agulles per a plomes no s’entregaven en el seu envàs original que és de 100 unitats, i ho feien de 30 en 30 en un sobre, o un guant o dins un got. Aquestes havien de durar 30 dies però la majoria de persones que necessiten punxar-se insulina es posen més d’una dosis al dia.

De manera subtil s’indueix a la reutilització d’un material que està pensat per un sol ús. 

Pregunta: I els afectats no es queixen?

MS: Amb la crisi ens arriba informació de problemes que tenen algunes persones amb diabetis però quasi no es presenten queixes per escrit. Amb totes les reduccions que hi ha hagut hauríem d'haver augmentat el número de queixes, però no és així, ha disminuït, la gent no vol presentar la queixa, doncs pensen que si es queixen del poc material que reben encara els donaran menys.

Des de l'Associació ens oferim a presentar les queixes en nom de la persona afectada però cal que ens ho facin arribar per escrit, per poder-la presentar ben documentada.

Pregunta:  Què proposaries a la Conselleria de Salut per tal de millorar el servei públic?

MS: Aquesta crisis està servint per racionalitzar encara més algunes coses tot i que amb la diabetis ja portem molt temps racionalitzant-les, som conscients que el material d'autocontrol no es pot malgastar, que no se n'ha de donar en accés, el que s'ha de fer és donar el que sigui necessari. En els últims anys la conselleria està posant mitjans per racionalitzar l'entrega d'aquest material, però a vegades es passen en la rigidesa, i el material que lliuren no arriba i la persona afectada se l'ha de comprar.

Cal fer esment que a Catalunya els diabètics ens hem de comprar les llancetes, que són les agulles que es fan servir per punxar-nos el dit i poder fer la prova amb les tires, a altres comunitats autònomes estan finançades pel sistema públic de salut. L'Associació de Diabètics de Catalunya en aquesta moment no ens plantegem reivindicar que les llancetes ens les facilitin de manera gratuïta, però cal que es donin les tires que siguin necessàries i també les agulles per a ploma suficients per posar-se insulina sense que es doni l'elevada reutilització que s'està fent en aquest moment.

Pregunta: Si és tant dolent reutilitzar xeringues perquè ningú es queixa, què està passant?

 MS: En el tema de la reutilització de les agulles per a ploma incideixen tres aspectes:

1. l'Administració que intenta donar el mínim material possible, és a dir que si no en demanes més, ells encantats.

2. Les persones amb diabetis que a vegades per comoditat i/o per desconeixement del que pot comportar l'excessiva reutilització, no fan el canvi d'agulla quan toca.

3. El personal sanitari que no sol preguntar quantes vegades es fa servir aquest tipus de material.

Pregunta: I doncs, què proposaries per poder garantir una xeringa per punxada?

MS: L'Administració ha de fer la previsió de la material necessari que cal utilitzar, en aquests moments quasi tots o tots  els centres de primària estan informatitzats, i totes les persones que utilitzen insulina hauríem de tenir a la seva història quantes vegades es punxen cada dia, per tant és fàcil fer la previsió de quina quantitat d'agulles caldrà comprar en un any.

Les persones amb diabetis han de prendre consciència de que les agulles estan pensades per un sol ús, porten una lubricació que quan s'utilitzen més d'una vegada es perd i fa que la punxada pugui ser més dolorosa, al reutilitzar-se també pot provocar hematomes, al posar i treure el tap es podem fer malbé les agulles, etc..

Pregunta: I al personal sanitari què li proposaries?

MS: Han de preguntar per aquests processos que es fan a casa, com quantes vegades es canvia l'agulla de la ploma, en quina zona es posen la insulina, per comprovar que fan la rotació de zones de manera correcta, comprovar que es fa la injecció de manera correcta, que es posa l'agulla correctament, etc... és a dir han de comprovar que la tècnica d'injecció és correcta

Les tres parts, administració, pacient, associació. tenim deures per fer i millorar.

Pregunta: A la resta de l’Estat com viuen la crisi, què fan les altres Associacions de Diabètics?

MS: La majoria d'associacions de diabètics pertanyem a FEDE-Federació de Diabéticos Españoles, i compartim experiències, però com que les competències de salut estan transferides cada comunitat és tot un món.

Com a mínim a Catalunya no és igual a tot arreu, depèn de cada zona, de cada centre, perquè tenim centres del sistema públic amb diferent titularitat i diferents temes de gestió, tant Hospitals com Centres de Primària, i cada un funciona a la seva manera. Per exemple en ciutats grans tenim centres que són de l'ICS (Sistema Públic) i centres que estan gestionats per Mútues o consorcis sanitaris. Això comporta diferències.

Pregunta: Aleshores creus que la gestió hauria de passar per un sol ens?

MS: No, no vull dir que hauria de ser una mateixa organització a tot arreu, perquè hi ha maneres diferents de fer les coses ben fetes, el que hem d'aconseguir és obtenir els mateixos resultats i que les persones amb diabetis tinguin un bon servei visquin on visquin.

Pregunta: Què creus que ha d’aprendre d’aquesta crisi l’ICS? La seva gestió actual creus que és adient?  

MS: La crisi ens ha obligat a tots a fer un bon examen de com estàvem fent les coses i revisar processos, també l'ICS, sí.

Però encara ens queda feina per fer, les associacions de pacients fem molta feina que moltes vegades s'aprofita poc, doncs organitzem moltes activitats en que la participació és reduïda, no arriba la informació de les nostres activitats a moltes persones amb diabetis, el número d'associats és un percentatge molt petit de les persones amb diabetis.

Pregunta: I què podeu fer des de l’Associació de Diabètics de Catalunya mentre l’ICS no vegi mogui fitxa per millorar la qualitat de vida dels pacients de diabetis?

MS:  Nosaltres cal que seguim organitzant actes i activitats. La major part de les activitats estan pensades per la informació i formació del col·lectiu, per viure amb diabetis amb normalitat cal dominar molt tots els aspectes de la diabetis, això vol dir formació i més formació.

Un pacient ben informat sempre serà un pacient més ben cuidat, hi haurà més adherència al tractatment.

Declaracions destacades:

L’ICS “de manera subtil indueix a la reutilització d’un material que està pensat per un sol ús”.

“Molta informació de les nostres activitats no arriba als diabètics”.

“Les persones amb diabetis han de prendre consciència de que les agulles estan pensades per un sol ús”.

L’Administració “a vegades es passa en la rigidesa i el material que lliura no arriba, la persona afectada se l'ha de comprar”.

“Cal que es donin les tires i agulles suficients per posar-se insulina sense que es doni l'elevada reutilització que s'està fent en aquest moment”.

L'ADC, l’Associació de Diabètics de Catalunya, és una entitat que aplega tant diabètics com tutors de nens diabètics, familiars i col·laboradors sensibilitzats per algun motiu amb els problemes que deriven d'aquesta carència. Es troba totalment desvinculada de qualsevol ànim de lucre, ideari polític o religiós. La seva principal finalitat és l'ajut i la defensa del diabètic.

Els objectius de l’ADC són informar, aconsellar, ajudar i defensar el diabètic. Igualment contribueix a impulsar la investigació, fomentar la qualitat de l'assistència pública i promoure la sensibilització de la societat de la problemàtica que afecta al diabètic i al seu entorn.